degradació de l'art 1
L'era
de
la
degradació
de
l'art
i
de
la
política
cultural
a
Catalunya1
Per
Jorge
Luis
Marzo
(2012)
DOMINI
PÚBLIC
Índex
pàgina
1‐
Introducció
2
2‐
De
la
idea
de
cultura
que
deriva
de
la
transició
3
Conflicte
i
cultura
3
El
fracàs
social
del
motor
cultural
8
El
mite
de
la
societat
civil
10
3‐
De
l’imaginari
noucentista
de
la
burgesia
catalana
14
Ciutat
i
cultura
15
El
Noucentisme:
de
quina
estètica
estem
parlant?
16
El
recel
envers
l’art
contemporani
17
4‐
Del
paradigma
neoliberal
de
la
competència
20
Subvenció
versus
inversió
21
Art
i
indústria
cultural
(o
per
què
el
disseny
guanyà
la
partida
a
l’art)
25
Art
i
recerca
(o
el
segrest
del
R D)
27
La
relació
MACBA‐la
Caixa
com
a
paradigma
dels
futurs
conflictes
30
5‐
Hegemonia
del
populisme
cultural
34
L'art
en
la
Institució
Cultura
34
Tot
al
museu
39
"La
cultura
de
fer
cultura":
Política
cultural
versus
cultura
42
El
segrest
administratiu
43
Hiperinflació
versus
realitat:
Barcelona
i
el
circuit
d'art
contemporani
45
Art
i
mitjans
47
Crítica
del
públic
49
6‐
De
la
necessària
autocrítica
del
sector
artístic
53
7‐
Una
resposta:
Declaració
de
la
Comissió
de
Cultura
de
l'AcampadaBCN‐15M
de
la
Plaça
Catalunya
de
Barcelona
(19
de
juliol
de
2011)
57
1
Moltes
han
estat
les
persones
que
amb
les
seves
converses,
texts,
suggeriments
i
accions
han
fet
possible
la
redacció
d'aquest
text.
A
la
Comissió
de
Cultura
de
l'AcampadaBCN
del
15M,
que
durant
mesos
ens
hem
reunit
al
colomar
de
la
Plaça
Catalunya
de
Barcelona,
vaig
recollir
nombroses
propostes
i
reflexions
molt
enriquidores.
No
diré
aquí
els
noms
dels
companys
i
companyes
que
han
participat,
en
un
moment
o
altre,
a
la
Comissió,
per
por
a
deixar‐m'en
alguns
o
algunes
injustament.
Igualment
important
ha
estat
l'aportació
sobre
la
genealogia
de
les
polítiques
artístiques
a
Catalunya
del
grup
de
recerca
"Sub‐Històries",
en
el
que
participo
amb
Tere
Badia,
Guillermo
Trujillano,
Montse
Romaní
i
Octavi
Comerón.
També
cal
mencionar
el
grup
de
treball
sobre
polítiques
culturals
format
per
Jordi
Oliveras,
Roser
Mendoza,
Rafa
Milán,
Rubén
Martínez,
Ferran
Farré
i
Marta
Ardiaca.
De
totes
maneres,
estic
en
especial
deute
amb
l'Octavi
Comerón,
amb
qui
vaig
encetar
originalment
aquest
text.
Per
qüestions
alienes
a
la
seva
voluntat,
no
va
poder
dedicar‐s'hi
tot
el
que
hagués
volgut.
Això
no
ha
impedit
que
hagi
nodrit
generosament
les
idees
aquí
presents.
De
fet,
s'hi
reprodueixen
alguns
paràgrafs
sencers
de
la
seva
mà.
Li
dedico
aquestes
pàgines.
2
1‐
Introducció
Alguna
cosa
greu
està
passant
en
el
context
de
l’art
contemporani
local.
Els
creadors
fa
temps
que
patim
la
seva
degradació.
Des
de
diversos
àmbits,
i
especialment
per
part
d’aquells
responsables
de
gestionar
els
recursos
públics,
o
no
s’hi
actua
o
quan
es
fa
és
per
empitjorar‐
ho,
i
sovint
sense
amagar
un
clar
menyspreu
pels
damnificats.
I
no
es
tracta
de
diners,
o
no
principalment.
No
parlem
aquí
de
les
consequències
de
la
crisi
econòmica
o
de
les
retallades
en
cultura
(prop
del
40%
real
durant
els
darrers
dos
anys)
tot
i
que
per
molts
aquesta
situació
pugui
ser
ara
la
coartada
perfecta
per
fer
el
que
sempre
han
volgut
fer.
Tanmateix,
els
moviments
que
estem
presenciant
en
els
darrers
mesos
han
agafat
una
nova
dimensió.
Són
d’un
tamany
descomunal,
i
tenen
una
voluntat
totalitzadora
i
definitiva.
És
paradigmàtic
que
les
transformacions
jurídiques
i
legislatives
que
s’estan
duent
a
terme
en
àmbits
com
ara
l’educació,
la
sanitat,
els
programes
socials,
etc.,
vinguin
justificades
"conjunturalment"
‐la
crisi‐
a
l’espera
de
poder
tornar
a
la
"normalitat"
un
cop
torni
la
tranquilitat
financera
(cosa
que
poca
gent
es
creu).
En
canvi,
els
radicals
tombs
d’orientació
que
es
proposen
a
la
cultura
(i
especialment
a
l’art
contemporani)
venen
acompanyats
d’un
discurs
definidor
d’allò
que
ha
de
ser,
a
partir
d’ara
i
en
el
futur,
les
noves
regles
del
joc.
O
sia,
no
hi
haurà
marxa
enrere.
Damunt
la
taula
de
joc
s’hi
ha
posat
el
MNAC,
el
MACBA
‐també
el
casament
de
la
seva
Fundació
amb
la
de
La
Caixa‐,
la
Virreina,
la
Capella,
el
CCCB,
el
Santa
Mònica,
el
Canòdrom,
Fàbra
i
Coats...
tot
el
teixit
públic
de
l’art
contemporani
de
la
ciutat.
Tal
com
ens
venen
repetint
amb
insistència,
l’obsessió
dels
actuals
responsables
de
les
polítiques
culturals
és
l’ordenació
i
la
racionalització
de
tot
el
mapa
artístic
local.
Han
agafat
l’esquadra
i
el
cartabó
per
dissenyar‐
nos
un
entorn
on
tot
encaixi
en
un
harmònic
recorregut
traçat
des
de
dalt.
El
conseller
Mascarell
es
va
referir
l’any
2011
a
la
necessitat
d’aplicar
"jardineria
científica
cultural"
a
la
política
artística.
Un
jardí
d’aparença
perfecta
amb
matolls
pulcrament
retallats,
cap
bri
d’herba
fora
de
lloc
–qualsevol
element
estrany
o
inoportú
ha
de
ser
arrencat–,
jocs
de
perspectives
3
òptiques
i
jerarquies
ben
definides,
mentre
se’ns
guia
per
camins
que
hauran
d’orbitar
al
voltant
d’un
únic
i
majestuós
centre:
el
MACBA.
És
evident,
però,
que
no
és
així
com
sorgeix
la
cultura
en
general
ni
l'art
en
particular.
La
mirada
d’aquesta
reestructuració
no
està
posada
en
potenciar
el
teixit
creatiu
ni
en
facilitar
que
hi
creixi
allò
inesperat,
sinó
en
un
consum
cultural
dirigit
al
consens
i
entès
com
entreteniment
de
turistes
o
passejada
familiar
de
cap
de
setmana.
En
el
terreny
professional,
la
càrrega
de
la
responsabilitat
l’han
fet
recaure
en
un
parell
d’informes
(un
del
Consell
de
Cultura
de
l’Ajuntament
i
un
altre
del
propi
MACBA).
Cap
debat
que
incorporés
els
creadors
i
els
diferents
agents
del
sector
artístic
–dels
qui
en
realitat
es
desconfia
profundament,
quan
no
es
menyspreen–,
ni
cap
reflexió
de
fons
que
impliqués
una
veritable
revisió
crítica
del
nostre
passat,
de
les
responsabilitats
que
es
deriven
de
l’actual
estat
de
les
coses,
o
que
busqués
una
prospecció
de
futur.
L’objectiu
d’aquest
article
és
obrir
públicament
aquest
debat.
I
per
fer‐ho,
ens
anirà
bé
introduir
l’anàlisi
d’algunes
de
les
causes
que
ens
han
portat
on
som.
2‐
De
la
idea
de
cultura
que
deriva
de
la
transició
Conflicte
i
cultura
Quina
interpretació
es
va
fer
del
fet
cultural
un
cop
acabada
la
dictadura?
És
important
aturar‐
nos
en
aquest
punt,
perque
il.lumina
prou
bé
el
procés
i
evolució
del
neoliberalisme
cultural
català.
Durant
el
franquisme,
la
cultura
patí
un
doble
ús,
però
sota
una
mateixa
lectura
funcionalista.
D’una
banda,
les
elits
del
règim
(també
catalanes)
van
esgrimir
una
visió
relativament
integracionista
de
la
cultura
com
a
via
alternativa
a
la
política.
En
la
normalitat
cultural,
era
més
fàcil
camuflar
l’excepcionalitat
política
del
règim
i
constatar
que
el
consens
era
assolible
fora
4
dels
conflictes
polítics
i
socials.
La
cultura
havia
de
ser
doncs
un
activador
de
denominadors
comuns
i
un
reflex
de
la
tesi
principal
del
règim:
el
benestar
és
més
important
que
la
llibertat.
Per
tant,
es
tractava
de
definir
la
cultura
per
la
seva
capacitat
de
desactivar
conflictes,
o
en
tot
cas,
per
la
seva
naturalesa
endogàmica,
la
qual
feia
possible
que
el
conflicte
quedés
enmarcat
en
el
producte
cultural
i
que
no
permeés
en
l’àmbit
social.
És
així
com
cal
entendre
l’aparició
de
les
avantguardes
artístiques
al
bell
mig
del
sistema
polític
de
la
dictadura.
Val
a
dir,
tot
i
amb
això,
que
els
esforços
d’aquestes
elits
no
van
reiixir
del
tot,
atès
que
una
bona
part
de
les
pràctiques
socials
i
culturals
estaven
encaminades
a
qüestionar
directament
la
situació
sociopolítica
i
l’administració
que
es
feia
de
la
memòria
recent.
Tanmateix,
aquesta
circumstància
no
treu
la
importància
d’aquest
discurs
al
sí
de
l’aparat
institucional,
que,
per
raons
que
tot
seguit
exposem,
va
filtrar‐se
un
cop
acabada
la
dictadura.
D’altrabanda,
la
cultura
fou
brandida
com
l’estendard
de
la
resistència
antifranquista.
Gràcies
a
la
cultura
es
va
poder
mantenir
viva
la
flama
de
la
llibertat
i
el
somni
de
la
recuperació
de
les
llibertats
civils
(i
també
nacionals,
en
el
cas
de
Catalunya).
Però
aquesta
"funció"
social
i
política
de
la
cultura
comportava
una
contaminació
ideològica
de
les
arts
que
era
profundament
contrària
a
l’òptica
promoguda
per
les
elits
culturals
catalanes,
sempre
anhelants
d’una
visió
nacional
unificada,
d’una
cultura
al
servei
d’uns
valors
comuns,
sovint
patriòtics,
la
pluralitat
dels
quals
no
entressin
en
conflicte.
Aquesta
qüestió
va
sorgir
ràpidament
a
finals
dels
anys
setanta,
però
no
així
la
seva
formulació:
si
les
arts
representen
la
llibertat,
per
què
ningú
no
es
va
demanar
sobre
llurs
funcions
en
un
nou
marc
de
llibertats?
La
garantia
institucional
oferta
a
principis
de
la
dècada
de
1980
a
Espanya
i
a
Catalunya,
en
el
sentit
de
donar
cobertura
perque
l’art
es
produeixi
"en
llibertat",
ha
vingut
acompanyada
d’un
rebuig
a
pensar
en
la
funció
que
tenen
les
pràctiques
culturals
en
una
democràcia,
la
qual
cosa
no
ha
provocat
res
més
que
una
política
garantista,
no
socialment
discursiva.
Això
ha
creat
un
monstre,
que
no
és
altre
que
la
implementació
de
la
política
cultural
com
a
substitut
de
la
cultura:
la
derivació
del
necessari
conflicte
que
genera
la
pràctica
cultural
cap
al
consens
imposat
‐sempre
inflacionari‐
que
determina
la
política
cultural.
Una
política
que
5
admet
un
sol
tipus
de
complexitat,
la
que
s’escau
al
seu
propi
mètode.
En
aquesta
derivació
tortuosa
es
va
amagar
un
recorregut
neoliberal
que
garantia
la
despolitització
de
les
pràctiques
artístiques
i
culturals
en
favor
d’una
marca
de
gestió
i
productivitat
administrativa,
que
es
venia
amanida
culturalment.
La
política
cultural
va
servir
per
mantenir
la
"marca"
per
damunt
de
les
realitats
socials
on
les
pràctiques
culturals
es
generen.
Un
art
que
es
manté
explorant
les
tensions
contemporànies
és
incòmode
i
produeix
desconfiança
a
les
administracions.
Aquestes
celebren
l’art,
però
no
les
fonts
de
les
que
brolla.
Un
cop
arribada
la
democràcia,
la
cultura
va
passar
a
representar
‐novament‐
un
mena
de
lloc
de
trobada,
on
la
política
trobés
les
seves
formes
referencials
i
on
activar
nous
valors
de
ciutadania.
Al
principi
dels
anys
80,
la
classe
política
nacional
va
fer
nombroses
manifestacions
respecte
al
principi
rector
que
la
cultura
havia
de
representar:
la
cultura
havia
de
suposar
un
canal
de
vertebració
de
la
ciutadania
en
la
nova
etapa
democràtica
que
s’obria.
A
Catalunya,
tant
dreta
como
esquerra
manifestaren
obertament
que
la
cultura
‐més
aviat,
determinades
polítiques
culturals‐
era
el
lloc
idoni
per
superar
les
tensions
ideològiques
i
de
classe
que
havien
marcat
la
història
recent.
La
cultura
havia
de
ser
el
repositori
on
articular
una
comunió.
Es
van
fer
decenes
de
museus
i
es
van
patrocinar
nombroses
institucions
culturals.
A
Catalunya,
a
diferència
de
la
resta
de
l’estat,
l’expressió
"fer
cultura"
va
adoptar
un
altre
terme,
però
amb
els
mateixos
propòsits:
"fer
país".
L’expressió
encunyada
pels
més
alts
dirigents
polítics
proposava
que
gràcies
a
una
barreja
de
mecenatge
públic
i
privat
les
tensions
identitàries
sempre
presents
al
país
podien
desfer‐se
gràcies
a
una
construcció
cultural
col.lectiva
que
subratllés
la
idiosincràsia
nacional
i
la
projectés
tant
dins
como
fora
del
territori.
Així
doncs,
la
cultura
esdevenia
el
pal
de
paller
de
la
cohesió
social
i
la
participació
ciudatana
en
un
nou
sistema
de
valors.
En
aquells
dies,
l’art,
la
literatura,
el
cinema,
la
música
o
el
teatre,
eran
percebuts
com
actius
democràtics
durant
la
llarga
quaresma
del
franquisme.
Res
millor,
doncs,
que
la
cultura
per
canalitzar
els
impulsos
d’una
societat
ja
democràtica.
Per
tant,
la
cultura
venia
a
substituir
la
política
com
a
lloc
de
trobada.
La
política
estava
massa
contaminada
de
conflicte:
la
política
amagava
massa
perversions
especialment
quan
la
transició
de
la